Page 96 - alborandan60.indd

alborada

nada”, “l·a portada”), habitual en el
català d’altres èpoques i hui residu-
al en algunes expressions, com ara
“l’ha feta”, i també tornem a detec-
tar l’ús de vocabulari obsolet: jamay,
que hui és mai, o falla, que aquí vol
dir ‘mancament a alguna llei’. Però
al mateix temps assistim ja a la in-
cursió d’algun castellanisme inusitat
per a l’època, com ara línpia (limpia,
‘neteja’).
Altres processos transcrits per
Aracil són de tipus criminal, com
aquest de 1632 que recull una brega
que porta a un homicidi als carrers
d’Elda: Figura 8. Firma en forma de creu de Joan de Segòvia, al fi nal de la seua declaració (1617)
Joan Sanbrana (...) dix que ell,
testimoni, esta nit, una de nit poch procés ens mostra, a partir de les cés produït per desavinences con-
més o menys, estant en lo hostal de dues darreres intervencions orals tractuals (1636) que conté algunes
la present vila ab Francisco de Vera i recollides, la convivència del valen- oracions completives encapçalades
altres, sentiren que deyen: cià i el castellà en els carrers de l’El- per la conjunció que (“No és veri-
- Brega! da d’aquell temps. Ara bé, el castellà tat que...”, “li diguí que...”, “em res-
I dix la hostalera: que usaven els valencianoparlants pongué que..”), altres d’adverbials
- No hixca ningú! denotava un substrat català inequí- de temps (“quant li vení...”, “com no
I ell, relant, respongué: voc, com verifi quem en l’última cita fora...”), etc, totes en l’òrbita d’una
- Nosaltres, que som del poble, no literal, que és exponent del sesseig sola oració complexa:
podem dexar de exir. I els forasters (disen i mersed) i de la interferència – No és veritat que quant li vení
que s’estiguen en lo hostal. lèxico-semàntica (tráygalos en comp- les vinyes li diguí que lo censal se
I, axí, ell, relant, i dit Francisco de te de llévelos). Podem preguntar-nos havia de quitar i vosa mersè em res-
Vera hixqueren y anaren fi ns la porta per què Aracil no corregia trets com pongué que com no fora quitar-lo
de la casa de la viuda de Bernat Este- aquests: o bé no volia modifi car ex- en temps que faria paga de les dites
ve demanant què i havia. I digueren cessivament les paraules pronuncia- vinyes, no poria quitar-lo fi ns haver
que lo fi ll de la viuda de Bernat Este- des davant del jutge o bé el seu co- pagat les huytanta liures que eren
9
ve havien renyit ab Joan Grau. I ve- neixement del castellà també estava fora del censal?
ren a Hieroni Bernabeu, llochtinent interferit pel valencià. Aquesta sego- Així mateix, en un altre procés
de justícia. (...) I encontinent, ell, na possibilitat sembla la més plau- de tipus criminal, de 1638, tornem a
relant, anà ab dit llochtinent devés sible perquè l’única llengua ofi cial trobar una sintaxi més acurada:
la casa del dit Joan Grau, que i avia aleshores al Regne de València era el Miquel Gil, de la present vila de
crits. I anant lo carrer avant, arribà valencià; a més que també en aques- Elda (...).
un home i dix: ta llengua l’organització sintàctica Fonch interrogat, etc.
- Joan Grau s’està morint! que presenta la redacció d’Aracil ofe- E dix que, estant ell, relant, en
Y ell, relant, encontrà ab Joan reix alguna mancança, com en l’ora- lo dia de hui, ans migjorn, fent un
Chico, Justícia de la present vila, que ció composta del fragment anterior: montó de terra per a salitre, la qual
venia carrer avant, i dix al dit Justí- “anà ab dit llochtinent devés la casa terra treya de dins de casa de Pedro
cia: del dit Joan Grau, que i avia crits”, en Estevan en lo carrer, i estant apar-
- Señor, mire que disen que se mu- compte de la qual hauríem esperat, tant les pedres de la dita terra, hix-
ere Joan Grau. I los hijos de la viuda en lloc del que universal, una cons- qué la muller del dit Pedro Estevan i
de Bernat Esteve están arrestados; trucció, per exemple, amb l’adverbi li dix a ell, relant:
tráygalos vuesa mersed a la cárcel. 8 relatiu on: “anà ab dit llochtinent - Señor Miquel Gil, per què no
A banda del vocabulari antic a què devés la casa del dit Joan Grau, on i s’enporta també les pedres axí com
ja ens té acostumats el nostre escrivà avia crits”. s’enporta la terra?
(aquí veiem encontinent, ‘de segui- En canvi, normalment, Aracil I ell, relant, li respongué que no
da’), el fragment transcrit d’aquest s’hi remira més, com en un pro- tenia cubeta en què portar la terra,

94